Rubí

Manifest de la Comissió per la República

Avui, 14 d’abril de 2008, tal i com venim fent els últims anys en aquesta plaça de la República, els partits polítics, associacions i entitats que integrem la Comissió per la República de Rubí, volem expressar un any més el nostre màxim respecte i reconeixement a la II República, així com el nostre agraïment més sincer a tots els homes i dones que aquella primavera de fa setanta-set anys, van somniar que un món més just era possible.

Commemorar l’aniversari de la proclamació de la II República significa molt més que rememorar una data nostàlgica al calendari. Evocar aquell mes d’abril de 1931 és tombar la mirada cap a un temps en que, per primera vegada a la nostra historia, els ciutadans varem ser els amos del nostre propi destí; una època de reformes polítiques i econòmiques realment innovadores, de conquestes socials molt importants; d’extensió de les llibertats civils; de l’educació per tothom sense fer distincions per origen o classe social; de la Constitució més avançada del seu temps; dels polítics al Parlament, els mestres a les escoles i els capellans als púlpits.

Tornant la mirada cap a la nostra historia, podem comprovar que les majors quotes d’igualtat, de progrés i de llibertat, han estat exclusivament representades per partits adscrits al republicanisme. Tant la I República, de caràcter més revolucionari, com la segona, més burgesa, van significar processos de recerca de canvi, la superació del retard secular i la proclamació de filosofies més avançades socialment. Pel nostre país, la República significa la llibertat, l’ordre acceptat i no imposat; representa la voluntat popular en estat pur, quelcom continua sent la gran assignatura pendent de la nostra democràcia. És adient recordar que els valors predominants al republicanisme, tant d’aleshores com d’ara, grosso modo serien el progrés social, el laïcisme, la llibertat en el més ampli dels seus sentits, incloent també el fet nacional, i l’esperança cultural.

Avui, setanta set anys després d’aquell llunyà 14 d’abril, els ciutadans d’aquest país tenim un deute històric amb els homes i les dones que varen fer possible el somni l’efímer somni republicà, amb aquells i aquelles que varen defensar la legalitat constitucional i amb tots aquells i aquelles que varen arriscar la seva vida i la seva llibertat en defensa d’una societat més justa i igualitària. És una obligació moral amb els defensors i defensores de la legalitat democràtica, que tot i ésser derrotats per la violència de les armes, van saber mantenir vius els principis que havien inspirat la proclamació de la República i transmetre’ns el seu llegat ideològic sobre els que avui es fonamenta el nostre sistema de llibertats. És el nostre deure, com a hereus d’aquests principis, combatre la desmemòria que domina aquest període històric i la gent que el va protagonitzar, rebatre les tendències revisionistes d’aquells i aquelles que manipulen la historia justificant l’enderrocament del govern legítim, la Guerra Civil i la dictadura posterior.

Perquè en contra d’allò que ens van explicar tantes vegades, la República no va néixer morta, la República va ser assassinada. La II República va néixer amb molt bona salut, infantada per un poble extenuat per anys d’abusos, explotació, misèria i injustícies arrossegades durant segles. Perquè en contra d’aquells i aquelles que asseguren el contrari, el poble sí estava preparat per la democràcia, donat que varen ser els propis ciutadans i ciutadanes els que van triar la llibertat enfront l’opressió, el canvi enfront l’immobilisme, l’esperança enfront la resignació, la cultura enfront l’ignorància...

Perquè en contra del que encara avui dia continuen repetint amaçadament els hereus dels salvadors de la pàtria, el país no es trobava amenaçat per cap perill imminent que justifiqués l’enderrocament del Govern legítimament constituït; no existia cap obstacle insalvable que fes ineludible l’enfrontament fraticida. La Guerra Civil no va ser un esdeveniment inevitable. Va ser la conseqüència de l’intent de fer callar amb les armes la veu del poble, que va prendre la paraula per exigir el respecte als drets dels seus ciutadans i ciutadanes lliures, va ser conseqüència de la resistència del poble, que no estava disposat a deixar-se prendre per la força de les armes les llibertats conquerides pacíficament.

Perquè el record d’aquells homes i dones que varen entregar la seva vida en defensa dels ideals republicans prevaleixi a la nostra memòria, perquè el seu sacrifici no esdevingui sepultat en l’oblit, animem a les noves generacions a dirigir la seva mirada al passat que durant tants anys ha restat proscrit i desterrat dels llibres d’història. Però no pretenem que la seva mirada esdevingui una mirada de ressentiment, ni tan sols una mirada nostàlgica cap allò que no va poder ser. Ens agradaria que tothom que ha nascut o crescut en democràcia prengui consciència del dur camí recorregut per tal de conquerir uns drets que sempre s’han assumit com indubtables. Per valorar el sistema de llibertats que avui gaudim, no podem oblidar que la llavor va ser sembrada durant aquella República proclamada pacíficament a la primavera de 1931. Una llavor que ni la força, ni el silenci, ni el terror van esdevenir capaces d’extirpar, germinant en uns principis que avui constitueixen l’essència de la identitat democràtica.

No permetem mai que ningú ens prengui la nostra memòria, perquè un poble sense memòria és un poble sense historia, sense identitat i sense futur.

Recordem sempre aquell concepte de Pau Claris parlant dels monarques del segle XVII: “els homes van fer als reis; no els reis, als homes”.



Rubí, 14 d’abril de 2008